Este estiu ha sigut un estiu de pensar. D’amics i amigues amb piscina, de família —de sang i elegida—. De dir: t’estime, véns a passejar? D’escoltar molt i també de dir adéu.

D’assentar-me al piano com quan era adolescent: un estudi, dos escales, tres arpegis, un ratet de sofà. De fer moltes hores amb la Barcarola de Chopin i amb Obermann de Liszt. Perquè sí. D’un poc d’impro. De prendre encara més consciència de tot.

(També hem viatjat amb furgo, i hem escoltat Alanis en directe i ens han dit maricons pel carrer per posar-nos brillibrilli en una boda.)

Diumenge li pegarem una volta nedant al Penyal d’Ifac, com cada any, i esperarem que per fi faça més rasca i que la mar es refrede i que les tempestes vinguen suaus. Perquè abans ens agradaven les tempestes, però ara ja no tant.