Publicación original en Instagram.
Fa ja quasi vint anys de la primera vegada que vaig tindre una partitura de Francisco Coll García en les meues mans.
Assajàvem el seu Op.1 “Aqua Cinerea” amb l’ Orquestra Filharmònica de la Universitat de València i Cristobal Soler. No podeu imaginar la sorpresa i l’emoció que va suposar aquesta estrena per al nostre grup d’estudiants-artistes.
Recorde un ventall enorme de jocs sonors, de contrastos, la descoberta d’un món interior fascinant. Recorde contar molts compassos amb Úrsula Segarra i trencar-me el cap amb polirítmies en aquell moment impossibles per a mi.
Des d’aquell dia, amb la fidelitat que ens professem els #Ofuvers i un cert orgull de pertinença, vaig seguir totes i cadascuna de les seues estrenes i el desenvolupament i evolució d’un llenguatge i personalitat musical únics.
He enfrontat molt del seu repertori a casa —i he patit i assumit les meues limitacions amb els seus dificilíssims ‘Vestiges’ que encara tinc pendents— i fins fa poc no vaig atrevir-me a fer en públic una obra seua.
Però és que les seues “Three Pieces ‘after Turia’” són meravelloses, tant com el concert per a guitarra del que prenen materials, i per fi el ‘voler’ s’ha imposat en mi al ‘poder’.
Ací us compartisc un tastet d’aquesta música increïble. Demà la tocaré de nou a la Fundación Cañada Blanch, si us animeu a assistir i escoltar-la completa i en directe teniu tota la informació a la meua bio.
