Tot es mescla

Fa unes setmanes en què, a casa, tot es mescla. Com fer? Com heu fet vosaltres?

Jo he provat a passejar, a agafar rovellons, a reconciliar-me amb el riu mentre accepte que les últimes notícies no consolen ningú. Cuine, cuide el jardí, a Dante, a David, deixe l’hortet en barbega. Vaig obrint i tancant calaixos a poc a poc, amb cura, llavant la roba d’hivern perquè els suèters de llana no em facen alèrgia quan arribe a Nova York en uns dies.

Somric a la gent que m’acompanya al dia a dia, malgrat la tristor que continua ahí, però reduint el cercle. Abans crec que se’m donava bé ser woke i naïf amb tothom, ara cada vegada menys.

Entre això, hi ha escenari: toque Música per a sanar per a algunes víctimes del meu poble. Orgull i estima, i també síndrome de l’impostor. Tot es mescla.

«Veo que no sólo las aguas están podridas. Errores de un mundo en descomposición», diu el Doctor a Enemigo del Pueblo, l’òpera de Francisco Coll que hem estrenat estos dies a Les Arts. Una obra bellíssima, universal, profunda i atemporal, que transcendeix allò que el títol podria fer pensar en primera instància.

I, mentre prepare el pròxim viatge, ens reunim per fer pluja d’idees del vuité Festival dels Horts, treballem en els vídeos de l’edició passada, ens emocionem i sanem en part amb eixa germanor.

Ma mare ens dóna consells que ara escolte sense oposició. De sobte, me n’adone que la saviesa de l’edat ha botat una generació.

Tot es mescla.